Càmeres de videovigilància i RGPD: Tot el que has de saber

19 de juny de 2026

Última modificació: 30 de juny de 2026

Instal·lar càmeres de videovigilància en una empresa o un particular sembla, a primera vista, una decisió purament tècnica: triar el nombre de càmeres, la seva resolució i on col·locar-les. Tanmateix, a Espanya aquesta decisió està sotmesa a un marc legal dens que combina protecció de dades, dret laboral i normativa de seguretat privada. Qui ho ignora no només s’arrisca a una sanció econòmica, sinó a que la instal·lació perdi tota la seva validesa com a prova en cas d’incident, robatori o conflicte laboral.

Aquest article recull, amb referències verificables, què exigeix realment la llei a una empresa que vol protegir les seves instal·lacions amb càmeres, quins errors són els més sancionats i com un projecte ben dissenyat des de l’origen evita convertir una mesura de seguretat en un problema legal.

Tabla de contenidos

Per què això no és només un assumpte de protecció de dades

Quan es pensa en videovigilància i normativa, la referència immediata és el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). És correcte, però incomplet. A Espanya, les càmeres de seguretat estan regulades simultàniament per tres marcs normatius diferents, que s’apliquen de forma complementària:

El RGPD (Reglament UE 2016/679), que estableix els principis generals de tractament de dades personals aplicables a qualsevol captació d’imatges que permeti identificar una persona.
La Llei Orgànica 3/2018 (LOPDGDD), que adapta el RGPD a l’ordenament espanyol i dedica específicament el seu article 22 al tractament d’imatges amb finalitats de videovigilància, així com articles posteriors a l’ús de càmeres en l’àmbit laboral.
La Llei 5/2014, de Seguretat Privada, que en el seu article 42 regula de forma específica els serveis de videovigilància prestats per o per a empreses, i que resulta especialment rellevant quan les càmeres estan connectades a una Central Receptora d’Alarmes (CRA) o a un centre de control.

Pel que fa a la regulació d’aquests serveis, l’ús de càmeres està supeditat a la normativa de protecció de dades, i en el que no estigui regulat per la Llei de Seguretat Privada s’aplica de forma subsidiària la normativa general sobre videovigilància per part de les Forces i Cossos de Seguretat. A la pràctica, això significa que una empresa no pot limitar-se a «complir el RGPD»: ha de dissenyar el seu sistema de videovigilància tenint en compte també les exigències específiques que imposa la legislació de seguretat privada, particularment si treballa amb una empresa de seguretat autoritzada per a la instal·lació, connexió o manteniment del sistema.

Quines obligacions marca el RGPD i la LOPDGDD

1. El deure d’informació: el cartell no és opcional ni decoratiu

L’obligació més coneguda i, paradoxalment, una de les més incomplertes és la senyalització. Segons explica la mateixa Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) en les seves fitxes pràctiques sobre videovigilància, les empreses han d’optar per un sistema de capes que inclogui un cartell on s’indiqui que la zona està videovigilada, la identitat del responsable del tractament, i la possibilitat d’exercir els drets previstos als articles 15 a 22 del RGPD, mantenint a més a disposició dels afectats la resta d’informació exigida per l’article 13.

El contingut mínim del cartell, segons detalla la guia de Protección Datos LOPD sobre zones videovigilades, ha d’incloure l’existència del tractament, la identitat i adreça del responsable, la possibilitat d’exercir els drets reconeguts als articles 15 a 22 del RGPD, i on obtenir més informació sobre el tractament. Si la instal·lació té diversos accessos, el cartell s’ha de col·locar a tots ells, no només a l’entrada principal.

Un matís important i poc conegut: l’AEPD no exigeix un cartell homologat ni amb dimensions específiques. Com aclareix un informe jurídic de la mateixa Agència sobre aquest assumpte, no existeix cap criteri oficial respecte a les dimensions mínimes, havent de ser un cartell acord amb l’espai on s’ubiqui. Sí és possible, i recomanable, combinar en un únic cartell les exigències de la normativa de seguretat privada i les del RGPD, sempre que la informació resulti clara, senzilla i comprensible per als afectats.

2. Minimització: gravar només el necessari

El RGPD exigeix que la captació es limiti a l’estrictament necessari per a la finalitat de seguretat. Això té implicacions molt concretes:

Les càmeres orientables o amb zoom requereixen màscares de privacitat per evitar captar la via pública o propietats confrontants.
Queden excloses les zones que afecten greument la intimitat: vestidors, lavabos, zones de descans del personal.
Com a norma general, només les Forces i Cossos de Seguretat poden gravar la via pública amb finalitats de seguretat ciutadana; una empresa privada només pot captar una franja mínima imprescindible d’accés a les seves instal·lacions.

3. Termini de conservació: 30 dies, no «el temps que convingui»

Un dels punts on més empreses fallen és la conservació indefinida de les gravacions. La normativa estableix un termini màxim clar: les imatges s’han d’esborrar en un termini màxim de 30 dies, llevat que existeixi un incident que requereixi la seva conservació com a prova. Passat aquest termini sense que s’hagi produït cap incidència, les gravacions s’han d’eliminar de forma automàtica. Mantenir arxius de mesos «per si de cas» és, en si mateix, una infracció.

4. Drets de les persones gravades

Qualsevol persona captada per les càmeres, client, visitant, treballador… manté els seus drets sota el RGPD: accés a les imatges en les que apareix, sol·licitud de supressió si no existeix causa legal que ho impedeixi, i limitació del tractament si les imatges poguessin ser rellevants en un procediment judicial.

El matís que gairebé ningú aplica bé: videovigilància i treballadors

Una de les zones grises més sancionades per l’AEPD és l’ús de càmeres instal·lades amb finalitats de seguretat per a, a més, vigilar l’activitat laboral del personal. La llei ho permet, però amb condicions estrictes. Segons recull una anàlisi recent sobre jurisprudència en aquesta matèria, no és necessari obtenir el consentiment dels treballadors per instal·lar càmeres de seguretat, però sí que se’ls ha d’informar de la seva existència, habitualment mitjançant cartells informatius, i en cap cas es poden instal·lar càmeres que vulnerin drets fonamentals o suposin una vigilància desproporcionada respecte a la finalitat perseguida.

El problema sorgeix quan una empresa instal·la càmeres al·legant una finalitat de seguretat genèrica, però les orienta cap als llocs de treball i les utilitza per fonamentar sancions o acomiadaments sense haver informat correctament d’aquest ús específic. L’AEPD ha tramitat i resolt diversos expedients precisament per aquest motiu, i com detalla una anàlisi jurídica sobre jurisprudència recent en aquest àmbit, en un cas recent de desembre de 2025 sobre una clínica que gravava de forma continuada els seus gabinets de treball, l’expedient es va resoldre amb una multa de 3.000 euros per la vessant laboral, rebaixada a 2.400 euros per pagament avançat, a més de l’obligació de redirigir les càmeres en el termini d’un mes per evitar la captació excessiva dels llocs de treball.

Quant pot costar no complir-ho: casos reals

Les xifres ajuden a entendre la magnitud real del risc, més enllà de la teoria legal. Aquests són exemples documentats de resolucions de l’AEPD dels últims anys:

Motiu de la sanció	Import	Font
Càmeres orientades a zona de descans del personal sense cartell informatiu	50.000 €	Recopilatori de resolucions AEPD (Aselio)
Manca de contracte d’encàrrec de tractament amb l’empresa gestora de les imatges	10.000 €	Cas empresa d’impressió 3D, Madrid (Infobae, 2025)
Deficiències greus en el control d’accés a les gravacions, difoses sense autorització	20.000 € (reduïda a 12.000 € per pagament voluntari)	Cas Novates Alimentación (Baylos)
Gravació continuada de zones de treball sense informar adequadament al personal	3.000 € (reduïda a 2.400 €)	Resolució AEPD, desembre 2025
Absència de cartell informatiu de videovigilància	Fins a 3.000 € (rang habitual en pimes)	Informe sancions AEPD 2025 (Álvarez Real)
Càmera orientada cap a la via pública o propietat privada confrontant	300 € – 2.000 € (sancions lleus recurrents)	Recopilatori de resolucions AEPD (Aselio)

Aquests imports, encara que puguin semblar modestos en els casos més lleus, no són anecdòtics en el seu conjunt. Segons la Memòria Anual 2025 de l’AEPD, l’import mitjà de les multes imposades el 2025 va ser de 148.000 euros, un 17% superior al de 2024, en un context en el qual les reclamacions davant l’Agència van créixer un 64% respecte a l’any anterior, fins a superar les 30.000. La mateixa Agència assenyala que la videovigilància continua sent una de les àrees més sensibles, ja que moltes empreses instal·len càmeres sense informar correctament, sense limitar els espais gravats o sense documentar el tractament, i que un sol error aparentment menor pot derivar en una reclamació formal.

L’anàlisi d’ECIJA sobre l’evolució sancionadora de l’organisme el 2025 confirma aquesta tendència a l’alça, assenyalant que l’autoritat va dictar 299 sancions econòmiques per un import total de 40 milions d’euros, un increment del 14% respecte a l’exercici anterior, amb especial atenció a sectors que empren tecnologies especialment intrusives com la biometria o la videovigilància avançada. El cas més sonat d’aquell any va ser la sanció de 10 milions d’euros a Aena per l’ús indegut de sistemes d’identificació biomètrica en aeroports, una xifra que, encara que allunyada de la realitat d’una pime, il·lustra cap a on es dirigeix el criteri sancionador quan es tracta de tecnologies de vigilància avançada mal implementades.

L’encreuament amb la Llei de Seguretat Privada: el que canvia si treballes amb una empresa de seguretat

Aquí és on moltes guies genèriques sobre RGPD es queden curtes, perquè no contemplen la perspectiva de la seguretat privada professional. L’article 42 de la Llei 5/2014 defineix els serveis de videovigilància de forma específica per al sector, establint límits clars sobre què es pot i què no es pot gravar. Segons recull el resum divulgatiu d’aquesta normativa elaborat per Studocu a partir del text legal, les càmeres connectades a sistemes de seguretat privada estan subjectes a regles concretes: senyalització obligatòria, ús de les imatges limitat a finalitats de seguretat, conservació màxima de 30 dies llevat d’investigació en curs, accés restringit només a personal autoritzat, i prohibició expressa de gravar zones privades com lavabos o vestidors.

Existeix a més un matís tècnic rellevant per a qualsevol empresa que estigui valorant modernitzar el seu sistema: quan les càmeres formen part de centrals receptores d’alarmes, hi ha restriccions sobre quan es pot accedir a les imatges en remot. Com explica una anàlisi especialitzada sobre els requisits legals d’aquests serveis, l’accés a les imatges per part de la central receptora d’alarmes només pot produir-se després d’haver-se generat un senyal d’alarma, el que descarta la monitorització continuada no justificada llevat que es compleixin condicions addicionals d’autorització.

Aquesta capa normativa addicional és precisament la raó per la qual instal·lar un sistema de videovigilància «genèric» comprat i instal·lat sense assessorament especialitzat pot deixar una empresa exposada en dos fronts alhora: el de protecció de dades i el de seguretat privada. Una instal·lació dissenyada per una empresa de seguretat autoritzada contempla ambdós marcs des de l’origen del projecte, no com un pegat posterior.

Checklist pràctic abans d’instal·lar càmeres a la teva empresa

A partir de tot l’anterior, aquests són els punts que qualsevol responsable d’empresa hauria de verificar abans de posar en marxa un sistema de videovigilància:

Anàlisi de necessitat i proporcionalitat: definir per escrit la finalitat concreta (seguretat de persones, béns, instal·lacions) i valorar si existeixen alternatives menys intrusives.
Registre d’Activitats de Tractament: documentar el tractament conforme a l’article 30 del RGPD abans de la posada en marxa.
Cartelleria visible a tots els accessos, amb la informació mínima exigida i, si es desitja, combinada amb la senyalització de seguretat privada.
Definició de zones excloses: vestidors, lavabos, zones de descans, i màscares de privacitat en càmeres orientables que puguin captar via pública o finques confrontants.
Política de conservació: configuració tècnica que garanteixi l’esborrat automàtic als 30 dies llevat d’incidència documentada.
Restricció d’accés: només personal autoritzat ha de poder visualitzar o exportar les gravacions, amb traçabilitat de qui hi accedeix i quan.
Contracte d’encarregat de tractament amb l’empresa instal·ladora o gestora del sistema, especialment si aquesta té accés a les imatges o al seu emmagatzematge.
Informació específica als treballadors si les càmeres, a més de la seguretat general, s’utilitzaran també amb finalitats de control laboral.
Verificació de l’habilitació de l’empresa instal·ladora quan el sistema es connecti a una CRA o a un centre de control, ja que aquests serveis només els poden prestar empreses de seguretat privada autoritzades conforme a l’article 42 de la Llei 5/2014.

Per què aquest enfocament importa més enllà d’evitar una multa

Més enllà de la quantia econòmica, una instal·lació que no compleix aquests requisits pot tenir una conseqüència encara més greu per a una empresa: que les imatges gravades no puguin utilitzar-se com a prova vàlida en cas de robatori, intrusió o conflicte, precisament perquè el tractament d’aquestes dades va ser irregular des de l’origen. Una empresa que inverteix en un sistema de seguretat ho fa per protegir-se; un disseny que ignora el marc legal pot acabar invalidant aquesta protecció en el moment en que més es necessita.

Per això, en projectes de seguretat per a empreses, el compliment normatiu no s’hauria de plantejar com un tràmit posterior a la instal·lació, sinó com a part del disseny del sistema des del primer moment: ubicació de càmeres, angles de gravació, política de conservació i documentació legal s’han de definir juntament amb l’arquitectura tècnica del projecte, no després d’ella.

Preguntes freqüents sobre el RGPD en videovigilància

És obligatori posar un cartell de videovigilància a la meva empresa?

Sí. El RGPD i la LOPDGDD exigeixen col·locar un cartell visible a tots els accessos a la zona videovigilada que informi de l’existència del tractament, la identitat del responsable i la possibilitat d’exercir els drets de protecció de dades. No fer-ho és una de les infraccions més sancionades per l’AEPD, amb multes que en pimes han arribat als 3.000 euros.

El cartell de videovigilància ha de ser homologat o tenir una mida concreta?

No. La mateixa AEPD ha aclarit que no existeix cap criteri oficial sobre dimensions mínimes: el cartell ha de ser acord amb l’espai on s’ubiqui i el seu contingut ha de resultar clar, senzill i comprensible. Sí és possible combinar en un únic cartell la informació exigida pel RGPD i la requerida per la normativa de seguretat privada.

Quant temps puc conservar les gravacions de les meves càmeres de seguretat?

Com a norma general, un màxim de 30 dies. Passat aquest termini sense que s’hagi produït cap incidència, les imatges s’han d’eliminar de forma automàtica. Només poden conservar-se més temps si existeix un incident concret que justifiqui el seu ús com a prova.

Puc instal·lar càmeres que gravin la via pública o el carrer davant del meu negoci?

No. Aquestes zones queden excloses per afectar greument la intimitat de les persones. És precisament un dels motius de sanció més greus detectats per l’AEPD, amb multes que han arribat als 50.000 euros en casos de càmeres orientades a zones de descans sense cartell informatiu.

Què passa si la meva empresa de manteniment o instal·lació té accés a les gravacions?

Si l’empresa instal·ladora o gestora del sistema pot accedir a les imatges o al seu emmagatzematge, és obligatori signar amb ella un contracte d’encarregat de tractament. L’absència d’aquest contracte ha estat sancionada per l’AEPD amb multes de fins a 10.000 euros, en no quedar clares les responsabilitats sobre la seguretat de les dades.